CADÀVERS EXQUISITS

cadàver exquisit és una tècnica per mitjà de la qual s’ensamblen col·lectivament un conjunt de paraules o imatges; el resultat és conegut com un cadàver exquisit o cadavre exquis en francès. És una tècnica usada pels surrealistes en 1925, i es basa en un vell joc de taula anomenat “conseqüències” en el qual els jugadors escrivien per torn en una fulla de paper, la doblegaven per cobrir part de l’escriptura, i després la passaven al següent jugador per a una altra col·laboració.

El cadàver exquisit es juga entre un grup de persones que escriuen o dibuixen una composició en seqüència. Cada persona només pot veure el final del que va escriure el jugador anterior. El nom es deriva d’una frase que va sorgir quan va ser jugat per primera vegada en francès: « Li cadavre – exquis – boira – li vin – nouveau » (El cadàver exquisit beurà el vi nou). Comptat i debatut es combinen coses d’una idea agregant elements que poden o no pertànyer a la realitat. Els teòrics i assidus al joc (al principi, Robert Desnos, Paul Eluard, André Bretón i Tristan Tzara) sostenien que la creació, especialment la poètica, ha de ser anònima i grupal, intuïtiva, espontània, lúdica i en tant que sigui possible automàtica. De fet, molts d’aquests exercicis es van dur a terme sota la influència de substàncies que induïen a estats de semiconsciència o durant experiències hipnòtiques.

Neruda i Lorca els van cridar poemes al alimón; Nicanor Parra i Huidobro, quebrantahuesos.

Nicolas Cales –avantguardista suís- sostenia que un cadàver exquisit té la facultat de revelar la realitat inconscient del grup que l’ha creat, en concret els aspectes no verbalitzats de l’angoixa i el desig dels seus membres, en relació amb les dinàmiques de posicionament afectiu dins del mateix. Ernst va observar que el joc funciona com un ‘baròmetre’ dels contagis intel·lectuals dins d’un cercle de creadors.

Deia Rulfo que no existeixen més que tres temes bàsics: l’amor, la vida i la mort: per captar el seu desenvolupament normal, cal saber com tractar-los, quina forma donar-los, sense repetir el que han dit uns altres. En tant metabolisme continuat d’anteriors lectures, podria considerar-se si la literatura no és en si mateixa un gran cadàver exquisit a partir de temes i preocupacions bastant simples.

A diferència dels antics cadàvers exquisits, si bé els artistes (alumnes d’aquests tallers) no tenien coneixement del que estaven fent (a causa de la fragmentació de la imatge i l’ocultació de la resta dels fragments de la mateixa) ni els qui a més estarien dibuixant o pintant la resta dels altres fragments de la imatge completa, els professors sí coneixien la imatge total i guiaven als artistes respecte de mesures i proporcions.

Cada participant d’aquest joc pedagògic va rebre un tros de fotografia retallat amb la intenció que no fos reconeguda la imatge final acabada. Així i tot, arribat el moment, el nivell d’abstracció era tal, que només es corregia als alumnes parlant d’ombres, taques i espais, i, en alguns casos donant llibertat per utilitzar tècniques diferents i aprofitant els errors com a descobriments casuals. I ni tan sols els professors podien imaginar el resultat final malgrat conèixer el punt de partida.

S’intenta demostrar a través d’aquest exercici que moltes vegades la informació que tenim de les coses és la que ens impedeix veure-les com són, i que paradoxalment dibuixem i pintem millor com menys sabem de la identitat del que estem fent.

En el nostre taller els cadàvers exquisits van funcionar com a exercicis iniciàtics, per demostrar a persones que no sabien dibuixar, que sí podien fer-ho amb cert mestratge si simplement desconeixien l’objecte o persona representats.

En el cas dels alumnes més avançats, es va utilitzar el mateix mètode per demostrar-los que podien aprendre tècniques fins al moment no utilitzades per ells com els treballs en cretes, gouaches, acrílics, aquarel·les, o llapis de color.

Una altra reflexió important per als alumnes respecte d’aquest exercici és la inexistència de diferències en l’actitud d’un artista respecte del tipus de pintura figurativa o abstracta, ja que, si bé les imatges resultants són realistes (i algunes hiperrealistes), la fragmentació de les mateixes i el desconeixement de la seva identitat, generava en ells un estat de consciència artística abstracta.

GAL·LERIA

• LA MÀ
• All
• LA BOSSA DE PAPER