Visita al Museu de l’Aquarel-la de Llançà, por María José Gayá

Visita al Museu de l’Aquarel-la de Llançà, por María José Gayá

 

Aprovechando unos díaas de vacaciones en Agosto, visité el Museu de l´Aquarel-la de Llançà, fruto de la donación que el pintorJosep Martinez Lozano hizo al pueblo en 1989 y que sorprendentemente, en aquel momento fue el primer Museo dedicado exclusivamente a esta técnica en toda Europa.
Instalado en la Plaça Major, cercano a la Iglesia, me quedé parada al acercarme a la entrada y divisar la cola, pero pronto toqué de pies al suelo, la cola estaba formada por padres y madres que llevaban a sus niños al cine, que está en la Casa de la Cultura, junto al Museo y la Biblioteca.
Mientras subía la escalera hasta el primer piso, un señor muy amable, me adelantó corriendo para abrirme la puerta de la exposición.
No había nadie.
En las paredes de la sala, se explica que Josep Martinez Lozano (Barcelona 1923- Llançà, 2006), cuando llegó a Llançà, descubrió la Acuarela y antes de morir dejó un legado al pueblo de unas cien obras.
Son muy pocas las suyas allí expuestas, de trazo poderoso y acercándose a la abstracción, por lo que deduje que la mayoría formaban parte de su colección particular.
Puestas unas al lado de las otras, cuelgan Acuarelas de diferentes artistas ¿amigos de Martinez Lozano?
Hay más penumbra que luz.
Nadie entró en la media hora larga que dediqué a visitar la exposición.
Ante tanta soledad, aproveché para enderezar un cuadro que estaba torcido.
Llançà es un pueblo superedificado y superhabitado y cuesta encontrar un sitio en la arena de sus playas para poder poner la toalla.
La delicada, humilde e ignorada Acuarela, no llama la atención de sus numerosos visitantes, a pesar de que el Museo se anuncia al entrar en el Municipio.
¡Y eso que la entrada es gratis¡
Al salir, vuelvo a la Plaça Major.
Enfrente se encuentra una fuente de piedra, con bomba incluida para extraer el agua.
En la tórrida tarde de este Agosto muchas personas se acercan a ella para refrescarse, a nadie parece interesarle que a pocos pasos exista un Museo.
Es una pena y no consigo acostumbrarme.
Llançà, Agosto 2012.
 

Visita al Museu de l’Aquarel•la de Llançà, per María José Gayá

Aprofitant uns dies de vacances a l’agost, vaig visitar el Museu de l’Aquarel•la de Llançà, fruit de la donació que el pintor Josep Martínez Lozano va fer al poble al 1989 i que sorprenentment, en aquell moment va ser el primer Museu dedicat exclusivament a aquesta tècnica a tota Europa.
Instal•lat a la Plaça Major, proper a l’Església, em vaig quedar parada en apropar-me a l’entrada i veure la cua, però aviat vaig tocar de peus a terra, la cua estava formada per pares i mares que portaven als seus nens al cinema, que està a la Casa de la Cultura, al costat del Museu i la Biblioteca.
Mentre pujava l’escala cap al primer pis, un senyor molt amable, em va avançar corrent per obrir-me la porta de l’exposició.
No hi havia ningú.
En les parets de la sala s’explica que Josep Martínez Lozano (Barcelona 1923- Llança, 2006), quan va arribar a Llançà, va descobrir l’Aquarel•la i abans de morir va deixar un llegat al poble d’unes cent obres.
Són molt poques les seves allí exposades, de traç poderós i properes a l’abstracció, per la qual cosa vaig deduir que la majoria formaven part de la seva col•lecció particular.
Posades unes al costat de les altres, pengen aquarel•les de diferents artistes ¿amics de Martínez Lozano?
Hi ha més penombra que llum.
Ningú va entrar en la mitja hora llarga que vaig dedicar a visitar l’exposició.
Davant de tanta solitud, vaig aprofitar per redreçar un quadre que estava tort.
Llançà és un poble sobreedificat i sobre habitat i costa trobar un lloc a la sorra de les seves platges per poder posar la tovallola
La delicada, humil i ignorada Aquarel•la, no crida l’atenció dels seus nombrosos visitants, a pesar que el Museu s’anuncia en entrar en el Municipi i això que l’entrada és de franc !
En sortir, torno a la Plaça Major.
Davant es troba una font de pedra, amb bomba inclosa per extreure l’aigua.
En la tòrrida tarda d’aquest Agost moltes persones s’apropen a ella per a refrescar-se, a ningú sembla interessar-li que a pocs passos existeixi un Museu.
És una pena i no aconsegueixo acostumar-me.

Llançà, agost 2012